Enviat per: fbarconsp | Abril 27, 2013

Can Molsa

Can Molsa era una casa de pagès perduda al mig de la muntanya. Tot i que formava part del veïnat de Palou, les cases de més amunt es trobaven escampades i no massa properes les unes de les altres. Les més properes a Can Molsa eren la Gasalla, la Plana, can Merlac, la Barraca o Palou, moltes d’elles actualment en ruïnes.

En aquella casa hi varen viure els meus avis materns – en Fidel i l’Emília -, el meu tiet Joan i més tard la meva mare, que va néixer allà. Can Molsa tenia força terra. Els meus avis no n’eren els propietaris sinó els llogaters i en el lloguer de la casa hi entrava el dret a conrear les terres. Així els avis es varen fer pagesos.

La casa es trobava a una mitja hora de camí d’Amer. Abans només s’hi podia arribar a peu o amb cavall doncs, per no haver, no hi havia ni carretera. Tampoc no hi havia electricitat ni aigua corrent. Per aconseguir aquesta última s’havia d’anar fins un torrent d’aigua molt clara que baixava de la muntanya i que es trobava a prop de la casa. S’hi anava a diari i una vegada allà s’omplien uns càntirs de ferro molt grans que tenien, de manera que s’asseguraven l’aigua per beure ells i els animals que tenien, i per rentar-se. La roba la rentaven en el mateix torrent. Els vespres havien d’encendre llums de carbur per veure-s’hi.

L’avi Fidel va morir molt jove, el 25 de maig de 1944 quan acabava de complir 41 anys. Els anys que varen seguir a la seva mort varen ser especialment durs tant per la iaia Emília com per al tiet i la meva mare.

Tot i que aquella casa no tenia gaire res d’especial, jo me l’estimava i guardo molt bons records d’ella. Era una casa assolellada, la llum del sol li donava un aspecte bonic i tenia el privilegi de gaudir d’una molt bona vista. Des d’allà no es veia el poble però en línia recta, avall, es veia el cementiri d’Amer, cap a la dreta La Cellera, Anglès i Bescanó i més i cap a l’esquerra La Barroca i Rocacorba.

    

La casa era una construcció de pedra, de planta baixa i pis. La planta baixa, era d’una sola estança. Allà hi havia la cuina i al costat una llar de foc molt gran amb un escon. Entre l’escon i la cuina hi havia una taula molt gran de fusta massissa que servia de taula de cuina i de taula de menjador. El terra d’aquesta planta no estava enllosat, era de terra perquè era el lloc de pas del bestiar que hi havia en una cort, que es trobava a l’interior de la casa, al fons, en línia recta amb la porta d’entrada. Quan havien d’escombrar ho feien amb una escombra de bruc.

Al costat de la cort hi havia unes escales de fusta que donaven accés al pis de dalt on hi havia un distribuïdor i 2 habitacions. No hi havia bany, ni tan sols lavabo. Les necessitats es feien a l’aire lliure.

Davant de la casa hi havia una era i en un costat un paller. A l’altra banda de l’era una pallissa de pedra on hi tenien porcs i conilleres i també hi guardaven el menjar dels animals.

No hi havia cap comoditat allà, però s’hi estava bé. La primavera ha estat sempre una estació especialment gratificant per a mi i allà dalt s’intensificava.

Jo tenia 13 anys quan la iaia i el tiet Joan varen baixar a viure al poble. Em va saber greu, però això era un sentiment infantil i egoïsta. Per a mi era com tallar part d’una història de família, però les condicions de vida allà no eren fàcils i els records no eren tots especialment bons.

A Can Molsa no hi ha viscut ningú més des de que ells la varen deixar. Actualment, tot i que hi ha una pista de terra per arribar-hi amb cotxe, està abandonada i es troba quasi enderrocada, només queden dues parets dretes. Les bardisses s’han erigit com a senyores del lloc. Tot i així, es mantenen vius el cirerer que donava unes cireres de cor de colom delicioses, el taronger, la figuera i les mimoses.

Quan jo era petita hi anava molt sovint. Molts dissabtes al matí, quan la iaia Emília havia baixat al poble a comprar i ja estava de tornada, es passava per casa i moltes vegades se’n tornava cap a Can Molsa amb la meva companyia. Anàvem a peu .  El camí tot i que em semblava llarg, em resultava especialment agradable, sobretot a la primavera. La terra emanava una olor especial. A aquella hora del matí, serien sobre les 10 quan pujàvem, la terra i les plantes molles de la rosada desprenien una olor intensa i molt agradable. A trams l’aroma de la terra molla, a trams l’olor de la farigola o el romaní, i a trossos el fonoll.

L’endemà diumenge, la meva mare i el meu pare em venien a buscar. M’agradava molt anar allà i guardo molts records d’aquella casa i dels seus voltants. Tot i que no podia jugar amb cap altre nen m’agradava anar-hi. El meu company de jocs i aventures quan anava a Can Molsa era en Patufet, un bon gos i un bon amic que, a vegades, tenia més seny que jo.

Ja de gran, el record i l’enyorança de can Molsa sovint m’acompanyen.  Molt de tant en tant hi anem, amb l’home i els nens i m’encanta, tot i que una vegada allà, m’entristeix veure l’estat ruinós en què es troba.

     

  

Anys enrere, quan anava cap a Girona o tornava de Girona, el mes de febrer o març, sabia on quedava can Molsa per la intensa grogor que destacava entre el verd dels arbres, a mitja muntanya. Aquesta grogor eren les mimoses que la meva mare havia plantat de joveneta i que havien proliferat al llarg dels anys. Ara ja ni es veuen.

La mimosa i can Molsa sempre han anat de la mà en el meu record.


Responses

  1. La situació de Can Molsa és molt bona i crec que tenia pou, la llum es podria estirar de la casa de sobre. Llàstima que no arreglin la carretera per arribar-hi!

    • Josep, no sé si coneixes bé la zona… Sí, la situació de can Molsa podia ser bona si només es té en compte la vista, el paisatge i que la terra era fèrtil, però res més. Era una casa massa allunyada del poble, lluny de botigues, lluny del metge i lluny de tot. No hi havia llum, ni aigua. Ara hi ha una carretera de terra que arriba fins la casa, però abans només s’hi arribava a peu o en cavall; aquest era el mitjà que feia servir el metge. El meu avi va morir, el mes d’abril de fa 71 anys, d’un infart. Si el metge hagués arribat a temps, o si can Molsa hagués estat a tocar del poble, potser no hauria mort i la vida de la meva àvia, del meu oncle i de la meva mare hagués estat diferent. Qui ho sap…. Viure a can Molsa essent una vídua sola amb dos nens no era una bona opció però no hi havia altra alternativa. A can Molsa no hi havia cap pou. Es proveïen de l’aigua d’un torrent que, en aquells temps, era cabalós i constant. En aquell torrent la meva àvia hi rentava la roba i ella i el meu oncle, cada dia, havien d’anar a buscar l’aigua per donar als animals, per regar i per al seu consum. Mirat amb els meus ulls can Molsa té el seu encant. Mirat amb els ulls de la meva família entenc que no en tingui cap.

  2. Es la descripcio exacta de la casa dels meus avis,encara q casa es a La Barroca molt a prop de Can terma, es deien Salvi i Carme. La casa per sort encara hi es. M, agradat llegir el text….


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: