Aquests són alguns dels cognoms que trobem a Amer des de fa molts anys i el significat o procedència trobats a Els llinatges catalans de Francesc de B. MOLL:

Amat: vol dir ”estimat”

Arbuset / Arbusset:  ve d’arbocet (= camp d’arboços)

Artiga / Artigues : és d’origen prerromà (= terra llaurada per ser sembrada)

Babot és d’origen francés. Una altra variant és Babaud.

Bach / Ubach / Aubach:  ve d’obac (= lloc fosc on no hi toca el sol).

Baguer/ Bagué: ve de veguer (= magistrat, representant del rei).

Bahí / Vehí: ve de veí.

Baranera / Branera / Verneda / Barneda:  (= bosc de verns)

Baranguer / Berenguer / Berengué: és nom de baptisme (= preparat per a la lluita).

Becdejú: substantiu + adjectiu format per indicar una persona obligada a dejunar per manca d’aliments

Biscahí /Viscaí: ( = nascut a Biscaia)

Blanquera: (=lloc on s’assaonen les pells)

Boada / Buada / Boades. Pot venir del llatí bovata (derivat de bove que vol diu bou) i fa referencia a la feina de llaurar. També pot voler dir la coberta en forma de volta del forn.

Bru / Bruns: ve del germànic bruns (= gris fosc, que tira a negre)

Bruguera / Bruguer / Brugué / Brugués: deriva de bruc.

Buscà: (= del bosc).

Buxó / Buixó / Buixons:  ve de boix

Campasol / Campassol: substantiu + adjectiu (= solana, camp molt exposat al sol).

Campderich: pot ser nom + adjectiu (= camp de ric) o camp d’Eric.

Campolier: (= camp d’oliveres).

Canadell:  derivat de canet, és diminutiu i significa canyar.

Cantí: d’origen francés. Ve del nom de pila Quentin.

Carles:  ve del germànic Karl (= home, mascle)

Casademont: (= casa de la muntanya)

Casadesís: podría ser una variant de Casadesús (= casa de dalt)

Casadevall: (= casa de la vall)

Clascar: sembla ser que era una paraula ibèrica que feia referència a una mena de roure.

Clusells / Clussells: derivat de closa (= tancada) i fa referencia a un tros de terra de conreu o pastura.

Codina / Cudina:  ve del llatí cotina (= de pedra).

Colomé / Colomer: (= lloc on viuen els coloms)

Collell / Cullell: diminutiu de coll (= pas entre muntanyes).

Coma / Comes / Comas: (= lloc planer en un terreny de muntanya).

Conchs: forma del plural de conc (= forma del terreny voltada d’elevacions)

Creuet / Crehuet: (= creuera de camins)

Delòs: (= d’Alós o d’Alòs)

Domènec / Domènech: ve de Dominicus (= del Senyor)

Duran: és d’origen germànic però es va llatinitzar en la forma durandus (= que ha de durar).

Espígol: (= lavanda).

Espigolé / Espigulé / Espigoler / Espiguler: (= el que treballa espigolant el camp de blat)

Fàbrega / Fàbregas / Fàbregues: ve del llatí fábrica (= lloc de fabricació)

Figuereda: (= camp de figueres)

Fontàs: és derivat de font

Franch: (= lliure, obert d’esperit)

Frigola: ( = farigola)

Gallissà: ve del llatí gallicianus (= natural de la Gàl.lia o de Galícia)

Garrofa: (= fruit del garrofer)

Ginebreda: (= lloc on abunden els ginebres)

Giralt: és d’origen germànic. Ve de de Gairoald

 Grabulosa /Grabalosa: ve de grevolosa i fa referència a un lloc amb grèvols.

Guitart: és d’origen germànic. Ve de Withard.

Gultresa: és d’origen germànic. Ve de Wolfthregi, derivat de wolf (=llop)

Jordà: ve del riu bíblic Jordà

Junquera / Jonquera: (= lloc on abunden els joncs)

Lapeira /Lapeire: ve de la + peira (= la pedra)

Llapart: és d’origen germànic pot venir de Leupard, derivat de leuba que vol dir “estimat” o de leopardus “lleopard”.

Llistosella: (= indret abundant de llistó, són unes herbes primes).

Llorens / Llorenç: ve de Laurentius, nom de sant o significa “natural de Laurentum”, ciutat.

Malaviala / Malavila: adjectiu + substantiu (= mala vila)

Marguí: ve de Marcwin (=amic del cavall)

Masachs / Massachs: són possiblement d’origen francès. Marsac i Massac són noms de poblacions franceses.

Matabosch: (= mata del bosc)

Moiset: d’origen bíblic, ve de Moisès.

Montaner / Muntaner / Montané / Muntané: (= guardià de muntanyes).

Nualart:  ve de Nodalhard, compost de not (= necessitat) i hard (= dur). Significaria doncs, coratjós en la necessitat o davant el perill

Padrosa / Pedrosa: (= fet de pedra o abundant de pedra)

Panoleda / Penoleda: derivat de pena (= lloc amb roques petites)

Peiris / Peirís: (= lloc pedregós)

Pellisser / Pellicer: (= que treballa o comercia les pells)

Puigdemont: (=casa en un cim)

Rabaseda / Rabasseda: ve de rabassa, part de la soca que es cria dins la terra.

Rabionet: no he trobat res encara. Hi ha un mas amb aquest nom en el terme municipal de Susqueda, tocant a Osor. El nom d’aquest mas s’origina en un llinatge documentat a Osor, des de principis del s. XVIII.

Rigall / Rigau: d’origen germànic. Ve de ricwald, compost de ric (=poderós) i wald (= govern)

Riubrugent / Rebogent / Ribugent: variants del riu Brugent (Brugent = riu que brugeix o brama)

Ros: (= color entre castany clar i groc d’or)

Salvan: d’origen llatí, ve de Silvanus,  nom del déu dels boscos.

Samsó /Sansó: d’origen bíblic, ve de Samsó

Sangles: és el nom d’un poble de l’Alt Empordà

Sararols /Serarols: Té moltes variacions però en totes elles la paraula primitiva és cirera. Normalment el sufix -ol fa diminutiu, però en aquest només fa referència a l’arbre de les cireres.

Serrat: (= muntanya petita)

Surroca: és compost de preposició + substantiu (= sobre roca)

Tanat / Tenat: (= de color moradenc, vinós o ros fosc)

Timonet  / Timoneda:  ve del llatí thymus (= farigola)  i vol dir lloc on abunda la farigola

Tintó: ve de tintorer.

Triadó / Triador / Triadú: (=el qui tria, pot ser productes de la terra, bestiar, etc.)

Valentí: ve del llatí valente (= valent)

Ventura: pot ser reducció del nom compost Bonaventura. Ventura (= sort) 

Vernatallada / Bernatallada: nom + adjectiu (= vern tallat)

Vilalta: substantiu + adjectiu (= vila o masia alta)

Vilarrassa: substantiu + adjectiu (= vila o masia plana o llisa)

Viñets / Vinyets: (= camp plantat de ceps)

Viñolas / Viñoles / Vinyolas / Vinyoles: ( = vinyes petites)

Es té coneixement de l’evolució de la població gràcies als fogatges (focs = llars). El fogatge però no tenia per objectiu ser un registre de població sinó que era un dret feudal pel qual el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls.  Ell era el primer interessat en tenir el recompte de famílies perquè aquesta era la seva font d’ingressos.

Les dades obtingudes dels fogatges, com a registre de població, tenien uns inconvenients:

-          La inseguretat cronològica: sovint es fa difícil determinar la data exacta en que fou realitzat.

-          L’establiment del nombre d’habitants per casa o foc. Normalment es comptava 4 o 5 membres per foc, però hi havia factors que podien modificar substancialment això com les guerres, epidèmies, etc.

-          Els fogatges no proporcionaven dades fiables atès que no es realitzaven amb l’objectiu de fer un recompte d’habitants sinó per motius tributaris, això feia que moltes famílies falsegessin el nombre real de membres a efectes d’haver de pagar menys.

L’any 1358  hi havia 166 focs que es repartien:

• Amer:  64 focs
• Sant Climent:  21 focs + 9 focs
• Sant Julià de Llor: 9 focs
• Sant Vicenç de Constantins: 7 focs
• Fora vila d’Amer:  56 focs

L’any 1415 hi havia 120 focs que es repartien:

• Amer: 45 focs
•  Sant Climent:  15 focs
•  Sant Julià de Llor: 6 focs
• Cabanyes: 5 focs
• Lloret Salvatge: 9 focs
• Sant Genís Sacosta: 4 focs
• Fora vila d’Amer: 36 focs

L’any 1488 hi havia 124 focs.

L’any 1515 hi havia 131 focs.

L’any 1553 hi havia 143 focs.

Segons el cens de 1717-18 a Amer hi havia 413 persones.

El 1787 hi havia 1498 persones.

Entre finals el 1473 i el 1576 es produeix un moviment migratori important cap a la ciutat de Girona. Aquest moviment migratori inclou 3 categories de persones:

• Rodamons i gent sense domicili que no arribarien a arrelar-hi permanentment.
• Joves solters a la recerca de treball temporal o l’oportunitat d’establir-s’hi.
• Famílies constituïdes que canvien el lloc de residència atretes per les oportunitats que els ofereix la ciutat. 

Girona es trobava a nivell demogràfic en el seu punt més baix i els Jurats de Girona, per tal de suplir aquest dèficit de població, varen iniciar una política d’atracció demogràfica a partir de les franqueses que concedien a les famílies que s’instal.laven a la ciutat.  Així es va fixar que “tota persona forània que vingui a establir-se a la ciutat amb la seva dona i família, i que hi pari casa durant un període mínim de quatre anys, restarà exempta de la meitat de les imposicions sobre el vi i la farina durant aquest mateix temps”.

S’hi varen acollir 1.829 famílies integrades per més de 8.700 persones. De la comarca de La Selva s’han comptabilitzat 148 famílies amb un total de 2.018 persones. D’Amer i la vall d’Amer varen emigrar 14 famílies: 

• 01/10/1473 Joan Caldeduch (sabater): 4 persones
• 16/10/1473 Antoni Puig (paraire): 4 persones
• 20/02/1492 Gabriel Stanyol (sastre): 2 persones
• 27/08/1502 Pere Junquera (paraire): 3 persones
• 15/11/1502 Esteve Rellé (mestre de cases): 5 persones
• 04/11/1504 Bartomeu Maymó (sabater): 4 persones
• 15/06/1508 Antoni d’Amer (tirater): 4 persones
• 19/07/1509 Joan Falcó (tintorer): 5 persones
• 17/11/1511 Pere Puiató (…): 3 persones
• 26/01/1512 Baltasar Stanyol (sabater): 4 persones
• 24/10/1528 Bernat Pons (teixidor de llana): 5 persones
• 15/04/1532 Salvador Mates (teixidor de llana): 5 persones
• 24/12/1537 Guerau Farges (paraire): 4 persones
• 27/01/1540 Esteve Perals (paraire): 6 persones

La paraula “cognom” ve del llatí “cognomen” que vol dir “tercer nom, sobrenom”.

A partir del s. XI la noblesa acompanya el seu nom personal amb “de + topònim” per assenyalar les seves possessions territorials.

 Les classes baixes ho fan de forma similar però el topònim és molt menor, així tenim “Pla”, “Valls”,“Mont”, “Pinyana”, “Boada de les Costes”, o el nom de la població o zona d’origen. Més endavant s’enriquirà amb sobrenoms, circumstàncies de naixement i altres.

L’ús dels cognoms es fixa en els s. XIII-XIV, tot i que es va originar abans. A partir del s. XIV el cognom es fixa a una família i es passa de pares a fills donant lloc als llinatges. L’ortografia però, té molts matisos. 

A partir del Concili de Trento (1545-63) s’estableix l’obligació parroquial de dur llibres de registre que estaven sotmesos a revisió i aprovació dels bisbes durant les visites pastorals.

La successió del cognom patern a Catalunya té alguna variació doncs hi havia el dret de la pubilla rica a imposar el seu cognom fins i tot al seu marit i als descendents que tinguessin. En el cas que s’unissin un hereu i una pubilla, el cognom es podia transformar en un altre cognom fruit de la unió dels seus respectius cognoms.

A partir del s. XII, quan les dones es casaven perdien el cognom patern i adoptaven el del marit.. Durant els s. XVI – XVII i XVIII hi havia una tendència a posar aquest cognom en forma femenina, és a dir la Carme casada amb en Pere Clascar, era la Carme Clascana; la Caterina del mas Baranzell era la Caterina Baranzella, la Maria casada amb en Benet Guillem era la Maria Guillema, i així ….

També a partir del s. XVI i també ho hem trobat a principis del s. XIX, la dona casada s’acompanyava amb dos cognoms, el del marit i el del pare.

La legislació espanyola a partir de la Llei del registre civil estableix el doble cognom (patern i matern).

Tipus de cognoms

Pel seu significat original

• Patronímics: procedents del nombre de pila del pare: Amat, Domènech, Felip, Feliu, Gelabert, Guillem, Jaume, Julià, Lluc(h), Martí, Mateu, Pau, Pere, Peremiquel, Roc(h), Valentí, etc.
•  Toponímics: derivats del lloc de residència, origen o propietat: Baranzell, Bassà, Colomer, Girona, Barcelona, Figueras, Fransa, Llepart, Llorà, Lloret, Martorell, Mas, Noguer, Pinyana, Plana, Puig, Pujol, Ripoll, Sallent, Timonet, Torrent, , etc.
•  Càrrec o ofici: Batlle, Bisbe, Contaller, Espigoler, Ferrer, Moliner, Oller, Pagès, Teixidor, Torner, etc.
•  Circumstàncies de naixement, benediccions, consagracions, auguris: Es donaven al nadó a més del nom de pila o con a únic nom: Bonany,  Bonmatí, Llunell, Jordà, Bord, Deulofeu (es donava als nens de pare desconegut), Ventura i altres.
• Sobrenoms: Borrell, Bru, Cendra, Franch, Gras, Jou, Nebot, Roig, Ros i altres.
• Desconeguts o d’origen dubtós: Cardelús, Barcons, Bracons i altres.

Amalarico (997 – 1006)

Ramón (1006 – 1014)

Guitart (1014 – 1017)

Sunyer (1017 – 1041)

Pere (1041 – 1049)

Arnau de Malla (1051 – 1102)

Esteve (1104 – 1107)

Pere (1126 – 1155)

Ramón de Cogolls (1155 – 1198)

Pere Hug (1200 – 1211)

Arnau (1212 – 1217)

Bernat des Vilar (1221 – 1230)

Berenguer (1232 – 1238)

Berenguer (1238 – 1241)

Ramón de Pedraforta (1244)

Arnau de Riu (1249 – 1253)

Pere (1255 – 1271)

Berenguer de Cogolls (1272 – 1307)

Francesc (1310)

Ferrer de Montrodon (1311 – 1343)

Ramón de Rocasalva (1343)

Guiu de Causac (1343 – 1348)

Boso (1348 – 1357)

Bernat (1358 – 1362)

Ramón (1362 – 1364)

Ramón de Sitjar (1364-1367)

Bernat de Vilafreser (1364-1403)

Dalmau de Cartellà (1404 – 1409)

Pere de casos (1409)

Arnau (1410)

Bernat de Pontós (1411)

Esteve Joan Agramunt (1414 – 1416)

Pere de Corona (1417)

Berenguer d’Espasens (1417)

Ramón Faja (1418 – 1440)

Bernat Ferrer (1442 – 1445)

Bernat Caballeria (1445 – 1448)

De Joan Margarit (1448 – 1476)

Galzeran de Cartellà (1476 – 1480)

Llorenç Marull (1483 – 1506)

Salvador Marull (1499 – 1519)

Nicolau Fieschi (1519 -1524)

Guillem Ramón (1520)

Joan d’Urrea (1526 – 1534)

Francesc de Giginta (1536 – 1579)

Joan Boscà (1596 – 1603)

Pere i Puigmarí Funes (1604 – 1610)

Francesc de Copons (1613 – 1614)

Miquel Alentorn (1631 – 1639)

Andreu Port d’Osseja (1643 – 1658)

Josep Sastre i Prats (1660 -1662)

Jeroni Climent (1668 – 1674)

Joan Antoni Climent (1675 – 1701)

Llorenç Comas i Costa (1708 – 1713)

Francesc de Guanter i Pi (1716 – 1733)

Francisco de Miranda i Testa (1735 – 1739)

Gaspar de Queralt Reart i de Xammar (1741 – 1772)

Eustaquio de Azara (1771 – 1784)

Josep Tort de Cruïlles (1784 – 1788)

Pelegrí de Verthamon i Carreras (1789 – 1803)

Joaquim de la Plana i Natola (1803 – 1809)

Jaume de Llanza i de Valls (1813 -1835)

Benvinguts al blog Genealogia – Gent d’Amer

Abans, la genealogia semblava que només tenia sentit quan es tractava de famílies nobles o benestants amb casa pairal pròpia. Quina sort que això ha canviat! Que bé que hi hagi tanta gent encuriosida per saber on són els seus origens.

Tots formem part d’una família i en totes hi ha moltes històries, unes tristes i d’altres alegres. Aquestes històries normalment són transmeses per via oral. La gent gran les explica als més joves i quan aquests es fan grans passen aquestes històries familiars als seus fills i així d’una generació a una altra. La genealogia, en sí mateixa, és història, documentada i datada. És la història de tots i cadascun de nosaltres, de la nostra família, de la nostra gent i de la nostra terra. Quan casem les històries orals amb les dades que ens aporta l’estudi genealògic sorgeix una meravella.

És un tema francament apassionant i em penso que hi he estat interessada des de sempre. Recordo que quan era joveneta el mossèn d’Amer ens deixava, molt de tant en tant, remenar els llibres de registres parroquials. Potser teníem uns 13 anys. Ens agradava remenar aquells llibres tan vells; recordo que passàvem aquelles fulles groguenques i gruixudes amb molta cura per no fer-les malbé, conscients del seu valor i que eren el testimoniatge de l’existència de totes aquelles persones que hi eren allà registrades. Persones que estaven lligades a la nostra vida encara que ja no hi fossin.

Em vaig emocionar molt quan, un dia, vaig trobar el registre de baptisme del meu avi Bernadí. Només el coneixia per haver-ne una de sentit parlar al meu pare. Tot i que es va morir quan el meu pare era encara molt petit, el record  seu perdurava molt nítid a la seva memòria. La seva mare, s’havia encarregat de mantenir viu el seu record en la memòria dels seus fills. Així, entre els propis records i el que li explicava la seva mare, el meu pare tenia un record ampli i molt clar del seu pare. No així la tieta Berta, la seva germana, que tenia amb prou feines 2 anys quan l’avi va morir.

Fins aquell moment l’existència de l’avi Bernadí era per a mi com una nebulosa, doncs ni tan sols no havia vist mai cap fotografia d’ell, perquè a casa no en teníem cap. Trobar dades d’ell en aquell llibre va ser com donar-li cos i forma.

Estic segura que el meu interès per la genealogia,  va començar llavors, però en aquells moments jo ni tan sols sabia que existia aquest terme, com tampoc no sabia com enfocar el tema o a quines fonts buscar.

L’accés als registres parroquials llavors no era fàcil, l’única manera d’obtenir dades era manipulant aquells llibres vells. Els mossens no solien estar massa predisposats a facilitar-ho. Ells custodiaven aqueslls toms com si fossin relíquies i s’entén, perquè ho eren i ho són, i gràcies a aquest zel molts registres parroquials han arribat als nostres dies, amb més o menys bon estat de conservació.

D’uns anys ençà, però, la cosa ha millorat molt. El Bisbat de Girona, per exemple, conscients que aquest tema és d’interès per a moltíssimes persones va digitalitzar tots els llibres parroquials de manera que actualment es poden fer consultes sense haver de tocar els llibres originals que, inevitablement en sortirien malmesos.

Va ser una iniciativa fabulosa i molt ben organitzada per l’arxiver del Bisbat, Mn. Josep M. Marquès, un home atent i predisposat a ajudar en les recerques quan anaves a fer consultes a l’arxiu.

Ben pensat, és de justícia que aquesta informació no es mori és un arxiu de parròquia o d’un bisbat. Som moltes les persones interessades en rescatar aquestes dades, ja sigui a nivell particular (genealogia familiar) o professional (historiadors).

Saber qui eren els nostres avantpassats i ubicar-los en el temps i en l’espai, ens dona identitat, ens aferma a la nostra terra, a la nostra gent i a les nostres tradicions que no podem oblidar ni hem de renunciar a elles. Saber això és gairebé una necessitat. Tots necessitem saber que formem part d’alguna cosa, que pertanyem a un lloc.

Totes aquelles persones que ens varen precedir, que varen lluitar per sobreviure en unes condicions gens favorables, van fer possible que estem nosaltres aquí. La genealogia a més de ser útil per ordenar la història, serveix per rescatar aquelles persones que, familiars o no, varen viure a la nostra terra abans que nosaltres i no postergar-les a l’oblit, perquè oblidar és cruel.

La genealogia apart de ser fascinant suposa una tasca inacabable. El temps que s’esmerça fent recerques és brutal i moltes vegades ingrat, sobretot quan et quedes estancat i no s’avança. Buscar, lligar noms i cognoms, parentius, dates, fer quadrar les dades obtingudes de diferents registres, ja siguin parroquials o civils que, a vegades, no lliguen i esbrinar quina és la dada real, és realment esgotador. 

La meva gent és d’Amer, Sant Climent d’Amer i les seves rodalies (Sant Feliu de Pallerols, Susqueda, la Barroca, Granollers de Rocacorba, …). Aquesta focalització m’ha facilitat molt la tasca. Quan vaig començar la recerca de la genealogia familiar em vaig adonar que amb la gent d’Amer es podria formar un interminable arbre genealògic perquè, d’una manera o una altra, tothom emparentat.

Hores d’ara segueixo buscant informació sobre els cognoms: BARCONS, PUIG, Llorens, Planas, Puigdemont, Rius, Comas, Masachs, Bach, Moy-set, Cases, Vilagran, Noguer, Subirana, Roura, Cases, Ferrés, … per això us convido a visitar aquest blog per compartir les troballes. Agrairé qualsevol aportació de dades o informació que pugueu fer, com la de la família Barcons de Pineda de Mar, que forma part de la nostra família, que ha estat una grata coincidència trobar-los. Salutacions des d’aquí.

Per aquells que esteu interessats en muntar la vostra genealogia familiar o que ja l’esteu treballant i tingueu lligams a Amer, Sant Climent d’Amer i voltants, podeu visitar els blogs lincats “Gent d’Amer – Dades” (http://gentdamerdades.wordpress.com) ”Gent de Sant Climent d’Amer – Dades” (http://gentdestcliment.wordpress.com). Aquí aniré penjant diferents llistats de naixements, matrimonis i defuncions d’amerencs.   

Fins aviat.

La comunitat benedictina d’Amer està documentada de l’any 830 i fou una de les primeres  de la diòcesi.

Quan els monjos varen anar a Amer, el patrimoni de la comunitat benedictina era considerable. Els motius que varen afavorir el seu establiment a Amer  varen ser varis, entre ells l’estar prop d’un riu, el creixement d’una població prop d’una església, o el fet de tenir propietats donades a l’Església, com Osor i el Far, més fàcilment controlades i administrades des d’un punt proper com Amer que, d’altra banda, era un punt estratègic de comunicacions.

El monestir es va consagrar el 949 amb l’assistència del Comte Borrell, el bisbe de Girona i altres i es va elegir com a abat a fra Aimerich. El Compte Borrell amb motiu d’aquesta consagració va donar al monestir  propietats prop de Sant Julià del Llor.

Els monestirs benedictins es construïen seguint un model: Es distribuien els edificis al voltant d’un pati o claustre. L’església es construia en un costat i tenia dos accessos: un, des de dins, per als monjos i un altre en un extrem de la nau (a l’oest) per als feligresos. Els altres tres cossos es distribuïen en un dormitori, un menjador i cuina, una sala capitular on es reunien i una biblioteca des d’on treballaven copiant manuscrits i fent-ne la il.lustració. Els monjos s’asseguraven la seva manutenció treballant els seus horts i fins i tot, a vegades, tenien bestiar.

Amb el temps, el patrimoni del monestir d’Amer va anar creixent a base d’importants  donacions i llegats de senyors i eclesiàstics.

A finals del s. XI el patrimoni del monestir era important doncs posseïa quasi tots els masos de la Vall d’Amer, Lloret Selvatge i La Barroca. També en tenia d’altres a l’Empordà, a la zona de Santa Coloma de Farnés i a Vic.

El Papa va atorgar al monestir d’Amer l’administració de les parròquies d’Amer i Sant Cristòfol de Cogolls amb la independència del Bisbe de Girona i el Compte de Barcelona li va cedir la jurisdicció civil sobre els seus vassalls.

Al s. XII obtingueren, fruit d’una donació, Santa Maria de Ginestar i alguns masos de la Vall d’Hostoles.

A finals del s. XII la pagesia d’Amer es troba immersa en un nou estat:  els mals usos i la remença que varen ser promulgats pel comte de Barcelona i després per les Corts. El feudalisme senyorial es troba en el seu punt màxim i fins i tot el monestir es comportarà com qualsevol senyor feudal. Així l’abat no només es fa retre homenatge pels seus vassalls sinó que també aplicarà sense escrúpols els mals usos.

Els 6 mals usos més comuns eren:

• L’adscripció al funde i la remença del pagès. Era el pagament que efectuava el pagès per tal de poder desfer-se del lligam personal que el mantenia adscrit a un mas, depenent del senyor. Si dues persones es volien casar i estaven sotmeses a diferents senyors, una d’elles havia de redimir-se (pagar al senyor del que es deslligava) per entrar al mas de l’altra. Per això calia arribar a un acord. Si el senyor directe era eclesiàstic o era una corporació eclesial la cosa era més difícil doncs, vetllant pels interessos de l’Església, havien prohibit les redempcions.
• La intestia. Era la pena imposada als descendents del pagès que moria sense haver fet testament.
• L’eixorquia. Era el dret del senyor a quedar-se amb la tercera part dels béns del pagès que moria sense haver tingut descendència.
• La ferma d’espoli forçada. Era el preu que havia de pagar el pagès per obtenir el consentiment del senyor per contraure matrimoni
• La cugucia. Era una institució de caràcter penal que afectava tant els vassalls del camp com els habitants de les poblacions. Si una dona cometia adulteri sense consentiment del seu marit, el senyor feudal rebia una tercera part de tots els bens mobles del marit. El marit, per la seva part, així com el seu hereu, podien ser indemnitzats sobre els bens de la dona adúltera una vegada el matrimoni fos dissolt, tant si ho era per divorci com per defunció. Si el marit havia consentit l’adulteri,  no era indemnitzat. Si l’adulteri havia estat induït pel marit, la dona conservava tots els seus bens, rebia l’escreix, li era retornat el dot i podia promoure la separació matrimonial.  L’adulteri però, havia de ser constatat, no valien només suposicions sinó fets evidents com que els amants fossin enxampats o que fugissin plegats.

El monestir va comprar, en diferents moments dels s. XII i XIII,  possessions a Fontclara, Pantaleu, Sant Climent, Constantints, Llorà, Les Serres i Sant Gregori . En aquesta transmissió hi anaven inclosos tots els homes i dones que  les habitaven així com totes les servituds i els drets, justos i injustos.  Tot el que el monestir d’Amer rebia ja sigui per compres o donacions, ho invertia en forma de feus o establiments. Els feudataris devien fer a l’abat el corresponent homenatge feudal.

Els seus dominis s’estengueren a  la Vall d’Hostoles, Jafre, Colomers.

A finals del s. XIII els ingressos del monestir d’Amer procedien quasi exclusivament de drets feudals.

Tot i que des del s. XI la vila d’Amer va tenir una expansió important,  arribats al s. XIV la situació tensa  i abusiva dels senyors vers els pagesos va fer que aquests últims poc a poc marxessin  cap a d’altres indrets on la càrrega de les servituds era més lleu.

El 1333 comença una època de calamitats, la pesta negra s’estén per tota Europa i arriba també a casa nostra. Les morts varen ser quantioses i molts masos varen quedar  buits.  

El 6 de gener de 1336 l’abat Ferrer va abolir els mals usos com a mesura d’evitar la despoblació. Aquesta abolició però, no afavoria als pagesos que menaven propietats de l’abat.

El 1349 l’abat d’Amer  presenta una declaració de masos abandonats a la cúria de Girona, amb la intenció de recuperar el domini útil dels masos abandonats. Una vegada es va aconseguir això, les condicions per als nous masovers eren millors que les dels pagesos de remença que hi eren des de molt temps enrere, la qual cosa va provocar un greuge comparatiu que va empitjorar el malestar que ja hi havia.

És també en aquest s. XIV que el monestir d’Amer es va endeutar per una mala administració que var anar eixugant el patrimoni. Per poder satisfer els deutes varen haver de recórrer a prestadors jueus de Girona.

El 15 de març de 1427, prop de la mitjanit una forta sotragada va ensorrar l’església del monestir , el claustre i altres edificacions del monestir i cases de la vila.  

El 1592, després del concili de Trento, la vida religiosa es va reorganitzar de manera que alguns monestirs massa petits varen ser suprimits, entre els que es trobava el de Roses que va ser unit al d’Amer. L’abat ara passava a ser d’Amer i de Roses.

El monestir d’Amer igual que d’altres monestirs de similars característiques tenien un projecte comú, des de feia temps, que era independitzar-se del bisbe; per això s’emparaven en el fet històric d’haver estat fundats o protegits per monarques.  En el cas d’Amer, el seu origen estava amb l’emperador Carlemany.

Els benedictins era una congregació poderosa que unia tots els monestirs de la península i tenia protectors a Madrid i a Roma.

El 1657 Amer i el seu monestir varen patir l’ocupació dels francesos

El 1835 els monjos varen deixar el monestir d’Amer i el temple va ser cedit a la parròquia. Tots els seus bens varen ser venuts en subhasta pública a particulars.