La pobresa

En el s. XVIII , la pobresa era un fet generalitzat que no només afectava les famílies en particular sinó també els propis municipis que es trobaven endeutats per les despeses ocasionades per la guerra i els impostos reials.

Els municipis per poder pagar tot això i per cobrir les necessitats dels seus vilatans varen crear nous censals que representaven per a la població una argolla encara més gran que la que ja tenien (més o menys com el que passa ara).

La supervivència de la població era una lluita continuada. L’única font d’ingressos per a la subsistència era el treball, però tenir treball no era la garantia d’obtenir els recursos suficients per mantenir tota la família. Els sous dels treballadors eren baixos perquè no hi havia feina per a tothom i la poca feina que hi havia tenia molts pretendents, així que qualsevol estava disposat a treballar al preu que fos.

Per fer-nos una idea:

1 lliura eren 20 sous  i  1 sou eren 12 diners

Un paleta podia guanyar 12 sous diaris, un manobre 6 sous diaris, una collidora de castanyes 2 sous diaris.

Una lliura de xai costava entre 6 i 8 sous, una lliura de bou valia 3 sous, una dotzena d’ous valia 3 sous, un quilo de pa negre valia 2,5 sous.

Una família formada per un matrimoni i dos nens gastava per a la seva alimentació 1,5 kg de pa al dia (=3,75 sous/dia).

Les dones també col.laboraven i ben mirat, doblement, per obtenir ingressos que alleugeressin la pressió econòmica familiar : criades, dides, treballs puntuals de camp, … Després, a més tenien la feina pròpia de la llar: mestresses de casa i tenir cura dels nens.

Una mala collita suposava per a un pagès caure a la misèria. Una malaltia que impedia a una persona treballar durant uns dies suposava també caure a la pobresa.  La gent vivia el dia a dia com podia i era impossible estalviar per si arribava un moment de crisi o malaltia.

La natalitat era molt elevada però la mortalitat infantil també era molt alta, sense comptar la quantitat de dones que morien en el part. La vida era d’allò més fràgil i la mort rondava tant als més petits com als adults.

Els naixements empobrien l’economia familiar, doncs les mares havien de deixar de treballar o bé pagar una dida. Els avis incapacitats per a treballar també suposaven un altre problema. La gent en aquestes condicions no aixecava cap.

Davant d’aquesta situació desesperant  la societat i l’església varen muntar sistemes per atendre els pobres, sistemes que es poden acollir sota el nom de caritat. Així trobem les almoïnes, les confraries, els hospitals, les  dots per a donzelles sense recursos, els ajuts als orfes de l’hospici, etc.

L’església, per la seva part, instava a la pràctica de la caritat com a mesura de salvació personal  i ajuda social. Deia que la caritat era el camí entre Déu i l’home. Amb aquesta convicció molta gent practicava la caritat més per temor a Déu que no pas moguts pe un sentiment caritatiu i bondadós.

Font consultada: Pobresa i marginació a la Catalunya il.lustrada: dides, expòsits i hospicians de Miquel BORRELL i SABATER

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: