Can Molsa

Can Molsa és una casa de pagès perduda al mig de la muntanya, a una mitja hora de camí d’Amer. Abans només s’hi podia arribar a peu o amb cavall doncs, per no haver, no hi havia ni carretera.

Les cases de pagès veïnes no eren, precisament, a prop.  Les més properes eren el Gallissà, la Plana, can Merlac, la Barraca o Palou.

En aquella casa no hi havia llum ni tampoc aigua.

Per aconseguir aigua s’havia d’anar fins un torrent d’aigua molt clara que baixava de la muntanya i que es trobava a prop de la casa. S’hi anava a diari i una vegada allà s’omplien uns càntirs de ferro molt grans que tenien, de manera que s’asseguraven l’aigua per beure ells i els animals que tenien, i per rentar-se. La roba la rentaven en el mateix torrent.

Els vespres havien d’encendre llums de carbur per veure-s’hi.

En aquella casa, perduda de la mà de Déu, hi varen viure els meus avis materns – en Fidel i l’Emília -, el meu oncle Joan i més tard la meva mare, que va néixer allà. Can Molsa tenia molta terra. Els meus avis no eren els propietaris sinó els llogaters i en el lloguer de la casa de pagès hi entrava el dret a conrear les terres. Així que els avis es varen fer pagesos.

Malauradament l’avi va morir molt jove, el 25 d’abril de 1944 quan acabava de complir 41 anys. Els anys que varen seguir a la mort de l’avi varen ser especialment durs tant per la iaia com per al tiet i la meva mare.

Tot i que no tenia gaire res d’especial aquella casa,  jo me l’estimava i guardo molt bons records d’ella. Era una casa assolellada i tenia el privilegi de gaudir d’una molt bona vista. Des d’allà no es veia el poble però en línia recta, avall, es veia el cementiri d’Amer, cap a la dreta La Cellera, Anglès i Bescanó i més i cap a l’esquerra  La Barroca i Rocacorba.

La casa era una construcció de pedra, de planta baixa i pis. La planta baixa, era d’una sola estança. Allà hi havia la cuina i al costat una llar de foc molt gran amb un escon. Entre l’escon i la cuina hi havia una taula molt gran de fusta massissa que servia de taula de cuina i de taula de menjador. El terra d’aquesta planta no estava enllosat, era de terra perquè era el lloc de pas del bestiar que hi havia en una cort, que es trobava a l’interior de la casa en línia recta amb la porta de sortida. Quan havien d’escombrar ho feien amb una escombra de bruc.

Al costat de la cort hi havia unes escales de fusta que donaven accés al pis de dalt on hi havia un distribuïdor i 2 habitacions. No hi havia bany, ni tan sols lavabo. Les necessitats es feien a l’aire lliure.

Davant de la casa hi havia una era i en un costat d’aquesta un paller. A l’altra banda de l’era una pallissa de pedra on hi tenien porcs i conilleres i també hi guardaven el menjar dels animals.

No hi havia cap comoditat allà, però s’hi estava bé. La primavera ha estat sempre una estació especialment gratificant per a mi i allà dalt s’intensificava.

Jo tenia 13 anys quan la iaia i el tiet Joan varen baixar a viure al poble.  Em va saber greu, però era un sentiment infantil i egoïsta. Per a mi era com tallar part d’una història de família, però les condicions de vida allà no eren fàcils. 

 A Can Molsa no hi ha viscut ningú més des de que ells la varen deixar. Actualment, tot i que hi ha una pista de terra per arribar-hi amb cotxe, està abandonada i es troba quasi enderrocada, només queden dues parets dretes.  Les bardisses s’han erigit com a senyores del lloc. Tot i així, es mantenen  vius el cirerer que donava unes cireres de cor de colom delicioses, el taronger, la figuera i les mimoses.

Quan jo era petita hi anava molt sovint. Molts dissabtes al matí, quan la iaia Emília havia baixat al poble a comprar i ja estava de tornada, es passava per casa i moltes vegades se’n tornava cap a Can Molsa amb la meva companyia. Anàvem a peu .  El camí tot i que em semblava llarg, em resultava especialment agradable, sobretot a la primavera. La terra emanava una olor especial. A aquella hora del matí, serien sobre les 10 quan pujàvem, la terra i les plantes molles de la rosada desprenien una olor intensa i molt agradable. A trams l’aroma de la terra molla, a trams l’olor de la farigola o el romaní, i a trossos el fonoll.

L’endemà diumenge, la meva mare i el meu pare em venien a buscar. M’agradava molt anar allà i guardo molts records d’aquella casa i dels seus voltants. Tot i que no podia jugar amb cap altre nen m’agradava anar-hi. El meu company de jocs i aventures quan anava a Can Molsa era en Patufet, un bon gos i un bon amic que, a vegades, tenia més seny que jo.

Ja de gran, el record i l’enyorança de can Molsa sovint m’acompanyen.  Molt de tant en tant hi anem, amb l’home i els nens i m’encanta, tot i que una vegada allà, m’entristeix veure l’estat ruinós en què es troba.

     

  

Anys enrere, quan anava cap a Girona o tornava de Girona, el mes de febrer o març, sabia on quedava can Molsa per la intensa grogor que destacava entre el verd dels arbres, a mitja muntanya. Aquesta grogor eren les mimoses que la meva mare havia plantat de joveneta i que havien proliferat al llarg dels anys. Ara ja ni es veuen.

La mimosa i can Molsa sempre han anat de la mà en el meu record.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: